Avui divendres dia 27 de desembre, el diari El Periodico, obre portada dedicada al infern del periodisme a la guerra de Síria.
Amb un article de Ramón Lobo que reproduim aquí, ens explica quina és la situació de la professió i dels professionals.
L'infern del periodisme
Síria s'ha convertit en el país més perillós per als reporters, sobre els quals pesa ordre de caça i captura
A la catàstrofe humana que viu Síria -més
de 115.000 morts i 2,5 milions de refugiats- s'hi afegeix ara el
bloqueig informatiu. Sense notícies, la realitat deixa d'existir; no hi
ha víctimes ni botxins, tan sols un llunyà soroll de fons.
Sense
notícies perden els civils, els que tots proclamen defensar. Des del
setembre hi ha ordre de caça i captura de periodistes. Almenys 30
reporters, 16 d'ells estrangers, es troben en parador desconegut des de
fa setmanes o mesos, en mans de grups gihadistes o del règim de Baixar
al-Assad, segons informa el Comitè per a la Protecció de Periodistes
(CPJ en les seves sigles en anglès).
Va passar a Sarajevo entre el 1992 i el
1995. El Govern bosnià els necessitava per informar el món dels horrors
del setge, del salvatgisme dels assetjadors. Aquesta presència
empipadora i constant de pèssimes notícies va salvar la ciutat. Cap
líder occidental va poder dir: «No ho sabia».
Una part dels gihadistes estrangers que es van fer forts a Fal·luja (a l'oest de Bagdad) fins que en van ser expulsats pels marines el novembre del 2004 lluiten avui a Síria sota les sigles de l'Estat Islàmic de l'Iraq i Llevant (ISIS). Tenen experiència a l'Afganistan i Algèria. Són gihadistes globals.
Reporters sense Fronteres (RSF) reconeix dubtes sobre l'estratègia a seguir en el cas dels segrestos. «Hem creat un gabinet de reflexió i muntarem un comitè de suport. Però encara no sabem què és el més adequat. Massa visibilitat, massa soroll, potser no és el millor camí amb aquest tipus de grups armats», assegura un portaveu per telèfon.
RSF creu que aquesta situació s'assembla a la de Somàlia, un altre país molt perillós per als informadors, locals i estrangers, i a la de l'Iraq entre el 2003 i el 2007, «encara que a l'Iraq mataven periodistes, que és molt pitjor».
És difícil saber per què Al-Qaida va emetre al setembre una fàtua (edicte religiós) que ordena capturar periodistes estrangers a Síria. La situació internacional d'aquells primers dies permet algunes hipòtesis. El president dels EUA, Barack Obama, havia de donar una resposta contundent a l'atac químic del 21 agost a les proximitats de Damasc en què les proves assenyalaven el règim d'Assad. Hi van morir 1.400 civils, segons l'ONU. Obama es trobava enredat en les seves paraules, quan va dir que un atac d'aquestes característiques era una ratlla vermella. Un bombardeig més o menys quirúrgic sobre els dipòsits químics d'Assad era la principal opció. Rússia, gran valedor del règim, buscava desesperadament una sortida diplomàtica per no debilitar encara més la seva posició militar.
Els grups gihadistes del Front al-Nusra i l'ISIS, tots dos dependents d'Al-Qaida encara que rivals entre ells per qüestions organitzatives, van arribar a la conclusió que el Pentàgon aprofitaria el bombardeig per atacar-los també i afavorir l'Exèrcit Lliure Sirià (FSA en les seves sigles en anglès), un grup més moderat al qual Occident va armar de manera insuficient al llarg dels últims mesos. En aquest escenari, els reporters estrangers serien escuts humans preventius.
Una dotzena d'importants organitzacions periodístiques internacionals han realitzat una crida als grups rebels perquè alliberin tots els periodistes capturats. El Consell Militar Suprem, del qual depèn l'FSA, s'ha compromès a aconseguir aquest alliberament. Els últims segrestos s'han produït en àrees pròximes a Alep, Idlib i Raqqa, zones controlades per l'Estat Islàmic de l'Iraq i Llevant, el més radical de tots els que operen a Síria.
La declaració del Consell xoca amb la realitat en el terreny: Espinosa i García Vilanova van ser capturats mentre viatjaven protegits per membres de l'FSA, que també van ser segrestats i alliberats 14 dies després.
La situació militar és tan canviant que EUA ja no contempla el bombardeig a Assad perquè no sap a qui ha de bombardejar, quina facció afavoreix els seus interessos. A més a més dels esmentats abans, durant els últims mesos ha crescut en tropes, mitjans i poder armat un grup anoamenat Ahrar al-Xam (els Homes Lliures de Síria). Són salafistes (no obeeixen Al-Qaida però volen un Estat islàmic). Compten amb el suport econòmic de Kuwait i Qatar. Han superat en importància l'FSA i el Front al-Nusra, debilitat per les seves querelles amb l'ISIS. La principal d'elles és negar-se a la fusió amb l'ISIS, com exigeix Ayman al-Zawahiri, cap d'Al-Qaida.
Ahrar al-Xam té una estratègia intel·ligent. A més a més de combatre Assad, ajuden la població civil, milloren les infraestructures, mantenen hospitals. Estan lluny dels moderats recolzats per Occident i dels simpatitzants d'Al-Qaida.
Entre les persones que es troben en risc, a més a més dels civils i els periodistes, hi ha els activistes de drets humans, els que propugnen una sortida democràtica al règim i les dones que destaquen en la lluita. Per a les ONG tampoc és un lloc segur. Són sospitoses per a tots els bàndols.
Un exemple d'això és el cas del cirurgià britànic Abbas Khan, que va marxar voluntari a Síria per ajudar els ferits i va acabar presoner de la maquinària repressora del règim. Damasc sosté que es va suïcidar a la seva cel·la fa uns dies. Ningú creu un règim tacat de sang. Es creu que en aquestes mateixes mans està el periodista nord-americà Jim Foley, desaparegut fa més d'un any.
Després de
115.000 morts, 2,5 milions de refugiats, centenars de milers de ferits i
milions de petites històries sense explicar, de veus silenciades per la
barbàrie, Síria torna a ser el paradigma de la incapacitat occidental
de resoldre conflictes, de pal·liar injustícies. No queda res de les
primaveres àrabs, d'aquells dies d'esperança i il·lusió desbordada. Per
ser conscients del que passa lluny del nostre món més o menys
confortable, per denunciar i assenyalar els fills de puta que assassinen
civils necessitem periodistes bojos i valents com Javier, Ricard i Marc
i necessitem mitjans bojos i valents que creguin en el periodisme per
sobre del compte de resultats. Després de
115.000 morts, 2,5 milions de refugiats, centenars de milers de ferits i
milions de petites històries sense explicar, de veus silenciades per la
barbàrie, Síria torna a ser el paradigma de la incapacitat occidental
de resoldre conflictes, de pal·liar injustícies. No queda res de les
primaveres àrabs, d'aquells dies d'esperança i il·lusió desbordada. Per
ser conscients del que passa lluny del nostre món més o menys
confortable, per denunciar i assenyalar els fills de puta que assassinen
civils necessitem periodistes bojos i valents com Javier, Ricard i Marc
i necessitem mitjans bojos i valents que creguin en el periodisme per
sobre del compte de resultats.
Marc Marginedas, en un centre de premsa de l'Afganistan, el 2010.Foto: Agustín CatalánL'augment dels segrestos alarma el gremi periodístic
Els raptes creixen un 129% i s'eleven a 87, sobretot a Síria i Líbia
Els reporters assassinats es redueixen dels 88 del 2012 als 71 del 2013
EL PERIÓDICO, BARCELONA
Divendres, 27 de desembre del 2013
El 2012 es va acabar amb una xifra
esgarrifosa de periodistes assassinats en l'exercici de la professió a
tot el món. Un total de 88 van ser abatuts i es va estendre el pànic.
Aquest any s'acaba amb menys morts, 71 fins ara, però el que ha
consternat és l'augment vertiginós de reporters segrestats. El
creixement és del 129%, per a un total de 87, sobretot a Síria, país en
què ja molt pocs corresponsals de guerra s'atreveixen a anar a aquestes
altures.
El balanç anual de Reporters sense Fronteres aconsella als foguejats reporters en zones de conflicte abstenir-se d'entrar al país que presideix Baixar al-Assad. No hi ha carretera segura, no hi ha acreditació de premsa que garanteixi la lliure circulació i la lliure informació. El periodista s'ha convertit en objectiu, com bé ho sap i ho pateix Marc Marginedas, l'enviat especial d'EL PERIÓDICO, desaparegut el 4 de setembre passat.
Síria és per descomptat el país més perillós per a la professió periodística ara mateix, però també ho són Somàlia, el Pakistan i les Filipines, segons l'organització Reporters sense Fronteres, que precisa en el seu informe que s'ha produït en aquest 2013 un preocupant increment dels casos d'agressions físique, atacs i amenaces: 2.160 en total, un 9% més que l'any anterior.
DESCENS DE DETENCIONS / Síria és igualment el país amb més assassinats de reporters, com és lògic a la vista de la intensitat dels enfrontaments i els bombardejos. S'han recomptat 10 periodistes assassinats i 35 periodistes ciutadans. Somàlia en comptabilitza set, els mateixos que el Pakistan i les Filipines. L'Índia els supera amb vuit professionals morts aquest últim any.
Aquest any ha descendit el nombre de detencions de periodistes (826, un 6% menys que el 2012), bloguers o periodistes ciutadans (127, 12% menys que l'any anterior), però hi ha països que es converteixen en grans presons per als periodistes, bloguers i activistes que exerceixen el seu dret a informar amb llibertat.
La Xina, amb 30 periodistes i 70 internautes empresonats pel seu treball d'informació, segueix sent la presó més gran del món per als informadors. 28 periodistes més estan, sense judici i en condicions inhumanes, a les presons d'Eritrea. Turquia esgrimeix la lluita antiterrorista contra els periodistes per portar-los a la presó. Encara que ha baixat el nombre d'empresonats: hi ha 27 periodistes presos en aquests moments.
AFP / ODD ANDERSENUn reporter en una zona de Cisjordània, l'any passat.
El balanç anual de Reporters sense Fronteres aconsella als foguejats reporters en zones de conflicte abstenir-se d'entrar al país que presideix Baixar al-Assad. No hi ha carretera segura, no hi ha acreditació de premsa que garanteixi la lliure circulació i la lliure informació. El periodista s'ha convertit en objectiu, com bé ho sap i ho pateix Marc Marginedas, l'enviat especial d'EL PERIÓDICO, desaparegut el 4 de setembre passat.
Síria és per descomptat el país més perillós per a la professió periodística ara mateix, però també ho són Somàlia, el Pakistan i les Filipines, segons l'organització Reporters sense Fronteres, que precisa en el seu informe que s'ha produït en aquest 2013 un preocupant increment dels casos d'agressions físique, atacs i amenaces: 2.160 en total, un 9% més que l'any anterior.
DESCENS DE DETENCIONS / Síria és igualment el país amb més assassinats de reporters, com és lògic a la vista de la intensitat dels enfrontaments i els bombardejos. S'han recomptat 10 periodistes assassinats i 35 periodistes ciutadans. Somàlia en comptabilitza set, els mateixos que el Pakistan i les Filipines. L'Índia els supera amb vuit professionals morts aquest últim any.
Aquest any ha descendit el nombre de detencions de periodistes (826, un 6% menys que el 2012), bloguers o periodistes ciutadans (127, 12% menys que l'any anterior), però hi ha països que es converteixen en grans presons per als periodistes, bloguers i activistes que exerceixen el seu dret a informar amb llibertat.
La Xina, amb 30 periodistes i 70 internautes empresonats pel seu treball d'informació, segueix sent la presó més gran del món per als informadors. 28 periodistes més estan, sense judici i en condicions inhumanes, a les presons d'Eritrea. Turquia esgrimeix la lluita antiterrorista contra els periodistes per portar-los a la presó. Encara que ha baixat el nombre d'empresonats: hi ha 27 periodistes presos en aquests moments.
