Audiovisual Inmemory: http://vimeo.com/26269940
En memòria / Sjećanje na Srebrenicu / In memory
Sergi Grau i Arasa
Reportatge fotogràfic (2007/2009/2010 ) sobre els enterraments del genocidi de Srebrenica al memorial de Potočari de les restes humanes provinents de les fosses comunes del genocidi, fins a la Commemoració del 15è aniversari de la massacre (1995-2010).
Srebrenica, etimologia de la massacre
A Srebrenica (Bòsnia i Herzegovina) un poble situat dins la república Srpska, molt a prop de la frontera amb Sèrbia, van ser assassinades més de 8.100 persones -tot i que algunes investigacions en documenten 8.373-, majoritàriament musulmans bosnians i alguns cristians.
La campanya de neteja ètnica la dirigia presencialment el comandant en cap de l'exercit Serbo- Bosnià de la República Srpska, Ratko Mladić, detingut el passat més de juny de 2011 a Sèrbia i empresonat a l’Haia pel Tribunal Penal Internacional per a l’Ex Iugoslàvia. Mladić va comptar amb la col·laboració dels comandos paramilitars anomenats els Skorpioni (Els Escorpins).
La detenció de l’autor material de la massacre més gran perpetrada a Europa des de la 2a Guerra Mundial, així com la detenció, també, de l’autor intel·lectual Radovan Karadži, detingut el 21 de juliol de 2008 a Belgrad i la recent captura de Goran Hadzic, tanquen la llista dels més coneguts criminals de guerra, 16 anys després dels fets, segurament a canvi de certes concessions de la Unió Europea a Sèrbia com a futur estat lliure associat.
Potočari, d’àrea industrial a memorial
L’àrea de Potočari, la perifèria industrial de les afores de Srebrenica, estava considerada una zona segura, protegida pel contingent holandès Dutchbat format per 400 soldats. Aquesta base general estava sota les ordres del comandant coronel Thomas Karremans en l’operació de l’UNPROFOR (Forces de Protecció de les Nacions Unides) dins les forces de l’ONU, sota el comandament del general Bernard Janvier. Els refugiats de Srebrenica es van desplaçar amb massa buscant la protecció de les Nacions Unides, fugint del bombardeig intensiu i de la imminent entrada a la població de les tropes sèrbies.
Entre els dies 11, 12 i 13 de juliol de 1995, però, l’exèrcit serbi va fer-los presoners i va separar homes, dones, adolescents i nens, i va identificar qualsevol persona en edat militar entre els 12 i els 77 anys. Un cop els periodistes i les càmeres de televisió es van retirar, la massacre va començar, amb una evident ineficàcia de les Nacions Unides i de tímides reaccions internacionals.
Sense espectadors
Com cada any des de 1995, el 10 i l’11 de juliol al, poble que ha perdut el nom del poble, milers de bosnians es desplacen a Srebrenica, una part d’ells provinent de la diàspora bosniana d’arreu, i l’altra de diferents indrets del nou país. 8.100 assassinats donen de si, familiars i amics és retrobin malauradament en un dol col·lectiu, entre 30.000 i 40.000 persones, tot dependrà de la quantitat d’identificacions per establir el trist balanç anual; 465, 534 i 800 enterraments respectivament el 2007, 2009 i el 2010.
Marcats genèticament pel dolor, els familiars estan condicionats a un futur incert acord en paral·lel amb la situació actual de Bòsnia i Herzegovina. Durant aquestes dates de dol nacional, els familiars que han tingut la fortuna de poder identificar a un o varis familiars assassinats –el pare, la mare, els germans…– exterioritzen l’angoixa patida, a partir de les seves creences religioses amb una litúrgia plena d’emoció. És el tret de sortida a una altre dolor que perdura i perdurarà en el temps, els sentiments i les expressions prenen la mateixa intensitat com si 16 anys d'incertesa no haguessin passat per la porta del temps.
No són espectadors, sinó participants i protagonistes d’una obra dramàtica en temps real, qui més que menys té algú enterrat, pendent d’identificar o desaparegut. Una cerimònia que no permet oblidar, dins d’un país mal dividit al ranxo de Dayton, i que es podria descriure amb la frase “on s’acaba la lògica comença Bòsnia”, segons paraules d’un amic meu. Mentre a Bòsnia i Herzegovina és dia de dol nacional, sota la música clàssica que és omnipresent a les emissores, al nord, a la República Srpska és un dia qualsevol, un dia laborable, amb la retransmissió de partits de futbol i emissió de programes d’entreteniment.
Durant el procés d’enterrament se segueix fil per randa la litúrgia musulmana, els homes són els únics que poden tocar els taüds. Les dones esperen, ara si, amb la certesa del saber a la fossa, tota la família participarà activament de l’enterrament com si es reunissin al voltant d’una llar de foc. Els 400, 500, 600 enterraments requereixen d’una organització militar, ironicament, semblant a la del dia que van començar les massacres. L’ordre hi impera, i només es trenca en el moment de la col·locació del fèretre a la fossa, on tothom s’afanya a tirar terra al damunt, amb l’instint innat de tancar un episodi vital.
Imatges d’esteses de taüts inunden els mitjans de comunicació nacionals i algun d’internacional. Un pla obert mostra la magnitud de la tragèdia, la multitud de caixes es confonen any darrera any entre elles, sense poder establir diferències, a excepció d’algun petit matís de color de la tela fabricada especialment per a l’ocasió.
Un dolor, exterioritzat els dies assenyalats del 10 i 11 de juliol, que comença des de la morgue, passa per la descàrrega nocturna, la identificació física a partir d’una xifra, el trasllat a la tomba i l’espera, fins a finalitzar amb l’enterrament. Una cerimònia que any darrera any es repeteix, de manera cíclica, amb l’esperança que s’acabi de completar la inacabable llista de restes no identificades i amb l’esperança que la història no ens ofereixi un altre acte dramàtic com aquest.
